dimarts, 23 de juny de 2009

To sew

Llegint el diari per internet i buscant a l'arxiu d'entrevistes n'he trobat una que ja havia llegit però m'ha fet gràcia tornar a trobar.
Quan era petita (bastant petita) em va donar la vena d'aprendre a cosir. I no era la única perquè als inicis, erem 2 taules plenes (unes 20 nenes). Hi anavem cada dissabte de 4 a 7 i als estius cada dia.


Recordo tenir el dit de la mà esquerra ple de foradets de l'agulla o la mandra que em feia anar-hi els dissabtes a les 4 però també recordo com ens agradava l'hora del conte, el pati, o tot el que arribavem a cosir (i, evidentment, conservo).

Ja fa temps que penso anar-la a veure algún dia però clar, ho vas deixant ho vas deixant ...



L'entrevista del diari:


-...hi havia una vegada un nen geperut que... (explica un llarg conte amb moral de tolerància i respecte)

-Li agrada explicar contes, eh?

-Molt! Moltíssim! A les nenes cada tarda els hi explicava un perque cosissin callades. Veu? (treu una llibreta amb títols i llegeix) La soga del diable, El pinzell màgic, Els tres consells... Miri, quasi cent i me'ls sé tots de memòria.

-Diuen que a les seves classes estaven prohibides les xafarderies.

-Sí. Sóc creient i sempre aprofitava per ensenyar que ens hem d'estimar, que ens hem de perdonar i que els pares són els millors amics que tenim.

-Com era una classe normal?

-La majoria venien dissabte a la tarda. Unes tres hores. Començaven fent l'aixugamans. Continuavem per la bossa de les feines, amb el nom de la nena brodat. I després, ja, de tot: jocs de llit, enagos, coixineres, «tapetes», estovalles...

-Tot l'aixovar.

-Moltes noies venien abans de casar-se justament per fer-se l'aixovar.
-Agafar l'agulla és un art?

-I tant! Quan la Labor era una assignatura obligatòria moltes de les meves alumnes potser no ho feien gaire bé però si a l'examen agafaven bé l'agulla ja les aprovaven.

-I un art difícil.

-No. Fins i tot les esquerranes aprenen. Això sí, jo, a les esquerranes les he ensenyat a agafar l'agulla amb la dreta. Em deien que això era una cosa del Franco (riu), però jo amb les esquerranes he tingut molta paciència i al final totes han sortit ensenyades.

-Saber cosir era una necessitat social?

-En aquella época una noia havia de ser una bona mestressa de casa. Quan es casava deixava la feina per cuidar la casa i el marit. I és clar, llavors la roba s'apedaçava.

-A fer un pedaç també se n'aprén?

-Home, posar un pedaç era la prova més difícil del Batxillerat. Però jo a les noies els ensenyava una trampa. Els feia treure un fil i així cosien recte per la ratlla.

-Avui preparar-se per ser una bona mestressa de casa es poc menys que una pèrdua de temps. S'equivocaven abans o ens equivoquem ara?

-Ni els uns ni els altres. El meu marit i jo sempre vam procurar que les nostres tres filles estudiessin per defensar-se a la vida, tant si es casaven com si no. És que abans una soltera quedava ben arreglada, eh?

-A més saben cosir?

-Ja ho crec. Totes tres. Una d'elles fins i tot m'ha portat el meu net a classe. És l'únic noi que he acceptat en els 50 anys de cosidor. Avui quan ho recorda es fa un fart de riure.

-Mai no va acceptar xicots a cosir?

-M'ho han proposat alguna vegada, però jo sempre tiro pilotes fora (riu amb ganes).

-Venien obligades?

-Algunes mares ho intentaven, però jo mai no vaig voler nenes contra la seva voluntat.

-Què pensa quan veu les estovalles d'avui?

-Avui dia la llenceria està molt perfeccionada. Un dia vaig veure un calat imperial fet a máquina que era una meravella.

-La frustra veure com avui ja quasi ningú cus llençols ni aixugamans?

-No. Jo accepto que la meva professió hagi passat a la història. Però segueixo pensant que avui dia tothom hauria de saber agafar fil i agulla. Saber cosir és un valor. I és bonic fer-ho. Però no, no em sento frustrada.

-Com espera l'homenatge del dia 20?

-Estic molt nerviosa. Per una banda estic tranquila perque no sóc ploranera, però els sentiments van per dins. M'hauré de preparar bé, però sé per on començar.

Fil a l'agulla
I si, l'homenatge va ser bastant lacrimogen. I és que l'Inès, per moltes de nosaltres era com una 3era àvia.