dimecres, 20 de juny de 2012

Ai ...

No tot podia ser un camí de roses, en el fons ho sabia però clar, de saber-ho a trobar-ho hi ha un gran pas. 
Des d'ahir que estic maleint cert gremi i és que ara si que és tot el pack complet. Fa mal, bastant, i per acabar-ho de rematar no puc tancar bé la boca; m'he convertit en la persona més summament lenta a l'hora d'esmorzar, dinar o sopar. Ara si que funcionarà la dieta. 


No, alló de que per lluir s'ha de patir no em serveix. Tampoc em serveix que en cosa d'un any màxim els tindré fora i això que és relativament poc (se d'algú que els va portar sis anys, sis!!).  El dolor i jo mai ens hem portat bé. 

3 comentaris:

XeXu ha dit...

No parlo per experiència però sí per observació. Una mica de paciència, d'aquí uns dies ja ni te n'adonaràs.

sa lluna ha dit...

Jo també recordaria algún parent del gremi del que tu parles...i ja no només pel mal (que ja és molt) sinó per la butxaca també.

Paciència nina!

joan gasull ha dit...

se de que parles....a casa ja n'he viscut dues. Paciència