No, no són els meus. Per sort encara em falta. Són els anys de casats que el passat dia 10 van fer els meus pares. Poca broma eh? Quaranta!
I jo, que estic apunt apunt de canviar el meu estat de soltera a casada (ui, com costa dir-ho!), no puc evitar pensar que "de gran vull ser com ells", totalment convençuda; que d'ara en quaranta anys també vull estar maquinant un viatge per regalar.
Durant poc més d'un mes he estat ajudant a tots dos, per separat i en secret total a maquinar les seves respectives sorpreses: una escapada a Paris i un grandíssim viatge a Argentina. Perquè quaranta anys són molts i sé que no sempre ha sigut un camí de roses; tot i així, sempre es tenen i ara toca arribar als 50.
2 comentaris:
Sempre és agradable de veure com hi ha gent que passa tota una vida junts.
Arribar als 40 anys de casats amb aquestes ganes de sorprendre ja diu molt d'ells i de com s'estimen. I també ens dóna esperances a tots els altres, no?
Publica un comentari a l'entrada