dimecres, 22 d’abril de 2015

Quid pro quo?

Qui més qui menys tots demanem algun favor de tant en tant però últimament tinc dilema: Ahir me'n van demanar un que no considero que sigui just per la meva persona (i és que jo també n'he demanat algun i em sortiran més cabells blancs de tant esperar) i com a bona rància que sóc m'hi vaig negar; després sóc tant petarda que em sap greu haver dit que no, m'hi repenso i acabo acceptant cosa que fa que em senti igual o doblement petarda que abans.  


Així que ara mateix no sé què és pitjor ....

3 comentaris:

pons007 ha dit...

Hi ha gent especialista a demanar favors molt fàcilment, a aquests els hi has de parar els peus dient-lis que no perquè al final acabaries vivint només per facilitar-los la vida. En canvi altra gent només el demana quan realment ho necessiten, amb aquest pots ser una mica transigent, i només si realment pots i et va bé, que sinó tampoc. Que tens alguna obligació moral amb ells? Que els hi deus molts favors o què? Que t’han salvat la vida? Anar de bo per la vida fent feliç a tothom ha de ser esgotador per no dir impossible.

XeXu ha dit...

Sempre està bé donar un cop de mà, però cal esperar una mica de correspondència. Si sempre és un que demana favors i l'altre qui els fa, la cosa queda una mica desigual. També podem ajudar per altruisme, però hi ha una fina línia entre ser bona persona i ser babau. Conclusió, no estarà de més que vagis recordant a aquestes persones que te'n deuen una...

joan gasull ha dit...

si l'equilibri de donar i rebre és prou equitatiu, sempre va bé fer algun que altre.
Jo sóc molt de no demanar mai favors, així no és tant freqüent que te'n demanin.