Tinc una amiga que quan arriba aquesta època sempre es posa les mans al cap i em mira amb cara de pobreta d'aquí al divorci només hi ha un pas perquè li explico que el Low se'n va de festival i jo no. Si senyor, el menda arribant cada dia a les 5:30 del matí i jo a casa més feliç que ningú. Si voleu matar del disgust al Low és tan fàcil com treure-li el Primavera Sound; si em voleu matar a mi em podeu regalar un abonament. I ell ho sap. I és bona persona i no m'el regala. Ni ho farà.
Jo em pensava que només era aquesta amiga que ho veia estrany perquè és com molt així; d'aquelles que el marit no pot anar ni a sopar, no fos cas, que el mon està ple de lagartas ... però aquest matí el Low m'ha explicat que ahir li van preguntar que com m'ho prenia jo això de que ell anés de festival i jo em quedés a casa. Al·lucinant estic. Que no em quedo fregant el terra de genolls eh? ni plorant pels racons. Avui mateix una servidora ha passat el dia a la Costa Brava, dinant a un restaurant especialitzat en bacallà que mmmm .... gràcies papa, gràcies mama.
Em xoca bastant que haguem de donar explicacions, que no entenguin que fer coses per separat no és el mal. Que quan torna a les 5:30 no l'espero amb cara de la bronca de l'any.
Si després de catorze anys junts i quasi dos de casats m'he de preocupar de que vagi amb els amics de festival anem fins.