divendres, 13 de maig de 2016

1 mes

Abans d'ahir va fer un mes que una servidora treballa 10 hores al dia. La sensació així en general és que estic esgotada. Ja no pel fet d'entrar en una oficina a les 9 del matí i sortir de l'altre a les 8 del vespre, que també - per no parlar de que porto fatal això d'estar tot el sant dia escalfant cadira -, si no d'haver de pensar, organitzar i maquinar com fer la resta de coses. 
Quan plego, trigo deu minuts en arribar a casa (encara sort) i quan arribo he d'ignorar que el sofà m'està cridant perquè en algun moment s'han de posar rentadores, fer el sopar i amb una mica de sort, llavors si, veure algun capítol de la muntanya de series que tenim abandonades
Quan el poc temps lliure que tenim marxem fora com el cap de setmana passat o el pròxim, ja és un festival perquè la feina a casa s'acumula. És temporal i per sort som dos: on no arriba un, arriba l'altre. I si no hi arriba cap dels dos ... mala sort. Compensar, compensar no tinc clar que compensi del tot però mira, aquest any ja ens han pagat el viatge d'estiu. 


4 comentaris:

XeXu ha dit...

És un ritme que es pot aguantar durant un temps, però no per molt temps. De totes maneres, pensa que et paguen per les dues feines. Decideixes comprometre el teu temps lliure per obtenir més diners, o currículum o el que sigui. Molts dediquem gairebé tot el temps que tenim fora de la feina a activitats que no només no ens reporten ingressos, sinó que ens en resten. Però cadascú tria, és clar.

joan gasull ha dit...

Jo si tornés a viure triaria fer-ho amb la mínima quantitat d'hores de feina, he arribat a la conclusió que treballant molt tens més, si, però no tens temps de gaudir-ho.

Alize ha dit...

Mientras sea algo temporal y compense...
¡Un besote y mucho ánimo! ;)

pons007 ha dit...

Ara entenc perquè no tens temps de visitar el meu blog...