dijous, 27 d’abril de 2017

13 Reasons Why

Una altra sèrie de Netflix que vam començar a veure sense masses expectactives i al final ens ha enganxat bastant. Suposo que el fet de que només tingui una sola temporada i 13 episodis ens va cridar bastant. Capítols de 50 minuts que ens hem pulit en setmana i mitja. 


Tot comença quan Clay Jensen, un estudiant de secundària es troba una caixa amb 13 cintes de casette. Aquestes resulten estar gravades per Hannah Baker, companya de classe que s'ha suïcidat unes setmanes abans. Les cintes han anat passant de mà en mà per determinats estudiants, 13 concretament perquè són els que van jugar un paper en la seva mort, donant tretze raons per explicar  el per què.  

Durant els dos primers capítols vaig pensar que era una sèrie massa adolescent, massa panfila ... però com més avança més millora i és bastant dura, perquè realment aquestes coses passen. Un 8.9/10 a IMDb. 

dijous, 13 d’abril de 2017

Descans

Han costat molt moltíssim d'arribar però finalment, en exactament una hora i 29 minuts, una servidora sortirà pitant de la oficina i no hi tornarà fins dimarts a les 09:00. No marxem gaire lluny, de fet estarem a una horeta de casa però el que compta és marxar ... i fer vermuts al sol, i passejar, i dinar una fideuà ... 


dilluns, 3 d’abril de 2017

Una de boníssima

La setmana passada la vam començar i ahir diumenge ja la vam finiquitar. He de dir que només són dotze capítols de 50 minuts cada un més un extra d'un parell d'hores però es que és d'aquelles que acaba un capítol i en vols més. Entre setmana t'has de controlar perquè l'endemà sona el despertador però arriba diumenge i passa el que passa, que et passes la tarda al sofà devorant sèrie. 


Sense8 explica la història de vuit persones de diferents cultures i parts del món que es troben mental i emocionalment connectats. A través d'aquesta connexió, són capaços de comunicar-se, sentir-se i compartir els seus coneixements, idiomes i habilitats mentre intenten descobrir per què estan connectats i què significa la seva connexió. Un 8.4/10 a IMDb.

dilluns, 27 de març de 2017

La flor que palpita

Ahir a la tarda vam anar a Gràcia, a La Casa dels Contes, per poder escoltar al narrador japonès Yoshi Hioki. Les entrades van ser un regal del Low, que ja s'imaginava que m'agradaria; el que no sabia és que m'agradaria tant. 

Quatre contes japonesos explicats durant una hora i mitja. Els explica tant bé que visualitzes perfectament el que està explicant. És una passada. 


Encara hi serà una setmana més així que si us interessa no us ho penseu perquè val molt la pena. 

dimarts, 21 de març de 2017

Una de cine

Teníem les entrades des de feia més d'un mes (com a bones agonies que som) i dissabte va arribar el moment de veure l'esperadissima adaptació. 


















És taaaant maca .... i és que la d'animació l'he vist què, cinc vegades? (mínim). Si que aquesta té un parell d'escenes que dius tampoc cal (igual que hi ha un parell que no sé perquè les han hagut d'eliminar) però està molt ben aconseguida
Això si, necessito un segon visionat en VOSE perquè això de veure a Emma Watson cantant en castellà és com un curtcircuit mental important ... 

dimarts, 7 de març de 2017

Tocarà patir ...

Jo no sé com ho fem però, últimament, cada cop que hem de volar ens toca passar-ho malament

La nostra mala sort aèria va començar fa 3 anys, quan per culpa d'una vaga encoberta vam perdre un dia de viatge de les nostres vacances. Bàsicament vam trigar unes 24 hores en anar de Barcelona a Venècia. Pensàvem que mai ens passaria i mira, de ple. Una gràcia que fa ... 
L'estiu passat vam patir el caos de certa companyia; dos dies abans de sortir de Barcelona veiem les noticies, les cues, el caos, ... van ser uns dies en plan "no ens pot tornar a passar el mateix" perquè a més a més era el mateix tipus de viatge. Per sort, no ens va passar i vam arribar bé al punt de sortida. 

I ara la vaga dels controladors aeris francesos perquè si, demà volem a França amb un vol que, a data d'avui i per volar avui està cancel·lat. Veurem si el de demà també ... 


divendres, 24 de febrer de 2017

Una de bona i una de no tan

Outsiders la vam començar perquè tenia pinta de ser una especie de Sons of Anarchy però en plan tribu salvatge del bosc i bueno ... No està malament del tot però anem pel capítol vuit i el menda ja juga al portàtil mentre la veiem. Sembla que està arrencant i es posa mínimament interessant però no sé jo ...  La sèrie gira al voltant del clan Farrell, una espècie d'asilvestrats que viuen a les muntanyes i els locals de la ciutat de Blackburg. Això si, com totes, la veiem en VOSE i el que ha fet els subtítols s'ha cobert de glòria perquè cada cop que parlen els Farrell semblen d'un obtús espectacular. Que si, que ho són, però en anglès parlen, que no procuncien, amb paraules normals. Per passar l'estona no està malament però si teniu coses millors a fer com ara treure la pols o planxar doncs .... 






Però no tot ha de ser tant dolent i és que fa poc vam començar a veure This Is Us i ai ... Passo d'explicar l'argument perquè si ho fés, ja us xafaria el primer capítol i no és plan. Un sobrevalorat 7.6/10 a IMDb


És més, feina he tingut per trobar el cartell i no menjar-me cap spoiler i és que aquesta l'estem veient per Fox, al ritme de capítol per setmana i anem pel quart així que .... Un 8.9/10 a IMDb



dilluns, 20 de febrer de 2017

Dissabte de musical

Teníem les entrades des de l'Agost i finalment aquest dissabte va arribar el dia. A les 4 de la tarda, el  Low, els meus pares i jo agafàvem un tren cap a Barcelona. Era la sessió de les 18:30 però feia la tira de temps que tenia ganes d'anar a descobrir El Nacional

En els seus inicis, l'edifici va ser un cafè teatre, una fàbrica de tints, un concessionari de cotxes abans de la Guerra Civil ... fins a convertir-se finalment en un garatge. Ara, és bastant diferent ... 


Els gots de cervesa són .... 


I va arribar l'hora d'anar passant cap al teatre. Tenia l'esperança que fos millor que l'últim musical que vam anar a veure al Tivoli i és que Sister Act em va semblar d'un insípid important i si, per sort, el va superar de llarg


És menys musical del que em pensava ja que no canten totes les cançons que haurien - tot i que si que sonen - però és molt fidel a la pel·lícula. Practicament dues hores i mitja que es van fer molt curtes. 

dimarts, 7 de febrer de 2017

Demà

Demà serà un dia d'aquells dens dens. Per començar, em faig un any més gran que ja de per si et fa dir ui .... i com a "regal" tinc que serà el meu últim dia pencant 11 hores. Mira que les primeres setmanes pensava que la palmava eh? això de portar dues feines a la vegada ... però ara ja hi estava més que acostumada. Sabia que era temporal des d'un bon principi si, però veus l'últim dia molt lluny ... fins que arriba. 
No sé si estar contenta per recuperar una mica de vida o trista per perdre una feina que m'agrada i uns companys amb qui m'ho passo pipa. De fet estic les dues coses i des de fa uns dies així que m'estic quedant una mica p'allà ... Almenys ha sigut una oportunitat que he pogut aprofitar i espero que en vinguin més. 


dilluns, 30 de gener de 2017

Whiplash

Aquest cap de setmana passat vam poder veure finalment aquesta pel·lícula. Si, ja sé que la van fer fa un parell de setmanes per TV3 però les pel·lícules de divendres nit comencen a quarts d'onze i això vol dir que no anirà per la meitat i ja estarem groguis al sofà. Més val gravar i reservar. Ho intentem eh? però ja se sap; divendres nit, cansament de tota la setmana, ampolleta de vi per sopar, sofà, manteta ... 

Whiplash és del mateix director de La La Land, la pel·lícula que sembla que ens trobem fins a la sopa però que nosaltres encara tenim pendent de veure. Aquesta explica la història d'un jove i ambiciós bateria d'un conservatori de musica de Nova York i un director d'orquestra una mica bastant peculiar. Un 8.5/10 a IMDb.

dilluns, 16 de gener de 2017

Cap de setmana

Tenir un cap de setmana de tres dies. Mirar vols fins l'últim moment i acabar marxant al piset de la platja, encara que faci una tramuntana que tomba i un fred que pela. Esmorzar xurros amb xocolata i passejar per les ruïnes d'Empuries. Quedar-nos glaçats amb el fred de Figueres; intentar comprar dolços típics i que la pastisseria estigui tancada. Aparcar en un barri "curiós" (per dir-ho d'alguna manera). Passejar per Sant Feliu de Guíxols i que sigui la ciutat fantasma. Veure que els bars estan plens. Encara sort.  Jugar al Monopoly i patir una pallissa èpica. Acabar amb hipoteques fins les orelles. I riure; molt. Que et regalin tres cerveses per caducades i comprar sopa "de la cara". Passar-me tres dies dient que he de rentar el cotxe i tornar a casa amb el cotxe ... brut. No voler tornar. Al final el més important no és el destí, és la companyia