divendres, 10 de novembre de 2017

Et trobarem a faltar

Recordo el primer dia que va entrar a casa, tot ell cabia a la ma oberta del meu pare. Era ben bé un peluix. D'això ja en fa més de vuit anys; jo encara no m'havia ni independitzat. Ha viscut un trasllat, ha passat setmanes a casa els meus pares (mentre nosaltres érem a Japó, per exemple) on sé que si a casa ja hi estava bé, allà era tot un rei i també ha vingut varies vegades a la Costa Brava. Fins avui. 

A partir d'avui ja no tindré companyia al menjador quan el Low vagi al futbol o de concerts; ni patirem per si plou, no som a casa i ell és el balcó. Ni s'amagarà corrents darrera el sofà perquè a  una altra cosa no però a poruc, no el guanyava ningú. 

No, no ha sigut natural; ha sigut una de les decisions més dificils que mai he prés; és el primer cop i serà l'últim. Si un animal no pot viure amb condicions, si no es pot moure d'on és, si algú ho ha de passar malament hem de nosaltres, no ells


2 comentaris:

joan gasull ha dit...

és el que té, quan falten els animals de companyia es trobena faltar i et promets no tenir-ne més per no tornar a patir.
Fins que tornes a caure en la temptació.
Sigui lleu tot plegat

XeXu ha dit...

He passat per aquí i és molt dolorós. Quan has de decidir per la vida d'un altre, però saps que la vida que li quedarà si no fas el pas serà una merda, el millor és ser valent i acabar amb tot. Encara que no sigui moment, és una cosa que s'hauria de poder fer amb les persones també. Una abraçada molt forta, em sap greu.