dimarts, 30 d’octubre del 2018

#epicwins

Durant tot el temps que va durar l'embaràs, diferents persones es van encarregar d'anar-nos recordant tot el que no podríem fer a partir de Setembre. Que si aneu ara al restaurant que s'acabarà, que si viatgeu ara perquè després no podreu amb els trastos, que si neteja la casa ara perquè després serà un caos ... tot molt esperançador, si. 

Tinc una amiga amb una nena de dos anys que porten una vida amb el 90% de normalitat i jo vaig decidir que seria el meu model a seguir (ella ho sap i riu però mira...). Dins del possible clar, perquè planyo aquells pobres pares que tenen nens que bramen tot el dia. De veritat, teniu la meva total admiració. Però també planyo aquells que decideixen deixar de fer qualsevol perquè ui pobret/a és massa petit/a. Qüestió d'actitud suposo. 

Ahir la Berta va fer 8 setmanes i de moment el Low ha seguit anant a concerts (segurament no a tants com voldria però això ja li passava abans del dia B). La Berta ha anat de cap de setmana i també a restaurants (tot i que ella no ho sap perquè dormia al cotxet tan panxa). Fins i tot ha estar a un local de cervesa artesana. És ben bé que només falta portar-la a terres angleses .... però potser ja tenim els bitllets ... 

Com diu la meva amiga "Jo ho intento; potser no funciona i és un fracàs o potser surt bé i això que tenim". De moment nosaltres tenim. I potser és una tonteria però m'agrada veure que som capaços de fer coses i seguir tenint una vida incloent-hi la Berta. 

dimecres, 3 d’octubre del 2018

Un mes

Sé que sona a tòpic però no em puc creure que avui ja hagi passat un mes del dia B

D'aquest gran dia m'havien explicat mil histories; la gran majoria dignes de pel·lícula de terror. És una cosa de la que no et pots escapar així que basicament et passes nou mesos (sobretot els últims) pensant com serà i què et trobaràs. Jo anava força resignada; trobés amb el que em trobés hi hauria de passar així que .... Tinc amigues que l'últim mes han tingut malsons; jo ni això. Hi havia dies que pensava que era una mica inconscient per no estar acollonida però em preocupava més si sabria o no quin era el moment d'anar a l'hospital i si no em donaria per parir als túnels de Vallvidrera.

L'anècdota és que vam anar a l'hospital en tren, si senyor, en tren! Va ser un part induït així que jo em seguia trobant fresca com una rosa. No vam dir res a ningú i a les nou del matí ingressava. 

Sortia de comptes el dia 3 de Setembre i la Berta va néixer el dia 3 de Setembre a les 19:13 de la tarda. Una servidora anava a tope d'epidural (des d'aquell dia penso que l'haurien de declarar el millor invent de la historia) i no m'ha quedat cap record traumàtic de l'experiència. 

I de tot això ja fa un mes; un mes del que estem enamoradissims d'una personeta que es porta prou bé i ens deixa fer la nostra (menys dormir d'una tirada...).